De quin país són aquesta gent?

Una vegada vaig posar a classe, un reportatge sobre el barraquisme a Barcelona durant els anys 1960, i un alumne em va preguntar "de quin país són aquesta gent?". Entre els anys 1950 i 1970, dins de l'Estat Espanyol hi va haver 12 milions de desplaçats que van emigrar cap a les ciutats i la costa. Catalunya va veure l'arribada d'una allau d'immigrants procedents principalment d'Andalusia i Extremadura. Molts d'ells van haver de viure en barraques com les que hi havia a la platja del Somorrostro de Barcelona o el Miracle a Tarragona. Les imatges ens evidencien la brutal transformació que ha experimentat la societat espanyola en pocs anys. Veure aquestes fotografies ens pot ajudar a entendre les noves onades migratòries que van arribar a partir dels anys 1990'.

Les grans conurbacions europees

Aqui veiem l'anomenat "frankfurt" europeu. Fixem-nos en la forma que té la zona més poblada del continent. Si comparem aquesta zona amb el que succeïx als països de l'Est o del Sud, és obvi que hi ha una Europa a dos ritmes diferents.

"Inside job"

El periodisme supera la crisi dels mitjans
(publicat a www.media.cat, maig 2011)

"Wikileaks va servir per posar en evidència, no el periodisme d’investigació, sinó la manca d’aquest en els mitjans. Encara que llavors va encetar-se un debat força estèril sobre si la tasca de Wikileaks podia equiparar-se a la feina periodística en un intent –parafrasejant Rabindranath Tagore- que es mirés més el dit que la lluna que assenyalava.
Amb Inside job s’acaben les excuses. La pel·lícula és una obra periodística descomunal digna de premi –i de fet en té, però no és un Pulitzer sinó un Oscar- que permet entendre d’una forma clara i precisa com es va orquestrar l’actual crisi econòmica, quines actituds i polítiques van conduir decididament cap a l’abisme, quines persones i institucions en van ser les culpables i, finalment, qui ha pagat i qui ha estat recompensat per tot el desastre. I tot tan ben fet i tan rigorós que a penes hi ha veus que s’hagin atrevit a contradir-la. Expansión la descriu com una “pel·lícula de terror”, per a Cinco Días és una “història de l’avarícia”, per El País “una aterradora i complexa història sobre l’origen i els protagonistes de la crisis econòmica” i a La Vanguardia vinculen directament el seu contingut a l’actualitat econòmica. Fins i tot diaris de la caverna com ABC elogien la cinta mentre que altres, potser més prudents, com El Mundo prefereixen ignorar-la.

Però que han fet aquests mateixos mitjans que avui alaben la pel·lícula per explicar això mateix a les seves audiències? Perquè s’ha hagut d’esperar dos anys i mig i a la intervenció de Hollywood per entendre els motius què ens han dut a la situació en què estem? En un argument repetit una i altra vegada pels “dolents de la pel·lícula” –i que recorda perillosament a molts columnistes habituals- s’afirma que “a un nivell de complexitat dels productes financers són impossibles d’entendre fins i tot per un economista o un legislador”. Però Charles Ferguson –el director- els aconsegueix fer entenedors fins i tot als “gualdrapes”.

De què serveix el periodisme si no és per ajudar-nos a comprendre el que passa al nostre voltant? El que ens porta directament a la següent pregunta: Els mitjans de comunicació fan periodisme avui en dia? Mentre esperem resoldre la qüestió sempre podrem anar al cinema".

A qui fan tantes fotos?

Si observem aquesta imatge ens podem preguntar el perquè de tantes càmeres: potser hi ha una actriu de Hollywood? O un futbolista famós? Doncs resulta que es tracta d'un quadre de Leonardo da Vinci: La Mona Lisa (Louvre)
Avui en dia tothom té una càmera per fer mil fotografies d'un quadre, d'un edifici o una escultura. Però les fotos no serveixen per a res si no saps interpretar mínimament aquella obra, saber veure'n les parts i intentar situar-la en el seu context. Si apliquem les nocions d'art que hem après, podem observar qualsevol obra de qualsevol època. I la càmera digital poc ens pot ajudar en tot això...

El quadre que tenen totes les àvies

"La vicaria" de Marià Fortuny
La sorpresa que vaig tenir quan vaig posar al projector aquest quadre i tothom l'havia vist, els alumnes deien que totes les àvies el tenen a casa. El quadre "La vicaria" es pot contemplar al MNAC i és obra d'un dels reusencs més internacionals.
(1870, París) Oli sobre fusta.

Els samurais de Fukushima

Davant el desastre nuclear del Japó, aquest article ens fa una reflexió sobre uns herois a qui la resta dels humans els hi devem molt:

"Hemos transitado de la euforia por las revueltas árabes al pesimismo nuclear, de la democracia que se extiende como un reguero por el Magreb y Oriente Próximo a la nube radiactiva que nos amenaza a todos. Lo único incólume es la Unión Europea y su parálisis. Siempre he sentido interés por los héores anónimos, protagonistas de pequeñas historias capaces de mover las grandes. Unas veces es un cirujano napolitano en Bunia, en el noreste de la República Democrática de Congo; otras, civiles que padecen cada día la guerra en Afgansitán. De Japón conmueve la historia de los los 180 últimos de Fukushima. No sabemos quiénes son, cómo se llaman, por qué están arriesgando su vida, qué pasa por su mente. La Tokio Electric Power Company, su empresa, los mantiene en el anonimato. Entre ellos hay físicos, ingenieros, bomberos y demás especialistas. Todos son, al parecer, voluntarios.

Fukushima ha reducido su personal después del terremoto y el maremoto. Se quedó en 50 irreductibles que siempre han estado dentro de la central excepto unas horas tras una breve evacuación esta semana. Después aumentaron a 180. Son los liquidadores, expertos en evitar una catástrofe. Muy pocos de los liquidadores que trabajaron en la central de Chernóbyl hace 25 años está vivo. Japón conserva la cultura del sacrificio por la comunidad. Los 180 de Fukushima representan esa tradición de luchadores, de samuráis que dan su vida por un bien superior. No solo ellos, también los pilotos de los helicópteros y cualquiera que se acerque a menos de 30 kilómetros de distancia corren un riesgo potencial. En uno de los vídeos que siguen a continuación, un especialista estadounidense asegura que los liquidadores son como los bomberos que entran en un edificio en llamas, no piensan en si van a morir, solo piensan en apagar el incendio. Los expertos sostienen que las próximas 48 horas son decisivas".

Ramón Lobo
El Pais digital,

De la màquina de vapor a l'AVE

La música a l'època medieval

L'spotify medieval


Al igual que actualment, a l'època medieval la gent escoltava música per divertir-se, explicar històries d'amor, de desgràcies o grans gestes. A Europa un dels instruments que utilitzaven els músics medievals era la cornamusa. A casa nostra es diu "sac de gemecs" i consta d'una bossa de pell d'ovella que quan s'omple d'aire fa sonar els "bordons" emetent un sò greu monòton a diferència del sò agut del "grall" amb el que el "sacaire" fa la melodia. A Galícia aquest instrument es diu gaita.

La societat d'Atenes

Els estaments que dividien la polis grega més culta





Ciutadans: patriciat, membres argoonts, pagesos i artesans.

Mètecs: estrangers lliures, 10.000/15.000

Esclaus: estrangers comprats per a serveis privats; l'estat en tenia pocs. En total eren uns 100.000.

Un govern democràtic ha d'amagar informació?

El cas Wikileaks

El programa "30 minuts" de Tv3 va emetre un interessant reportatge de la televisió sueca on s'explica l'origen de Wikileaks i l'impacte que està tenint al món.



http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3292490

El llenguatge de la publicitat

Analitzem un anunci

Es tracta que escullis un anunci publicitari (premsa, TV, internet...) de qualsevol producte i contestis les següents preguntes:
- Títol de l'anunci.
- Resumeix l'anunci, fes-ne una descripció.
- A quin tipus de públic va dirigit (gènere, edat...)? Com ho justifiques?
- L'anunci et sembla encertat? Com es podria millorar?

Revolta internauta contra la dictadura a Tuníssia

La tensió a Tunísia puja després de la mort del jove que es va immolar
La comunitat de ‘hacktivistes’ Anonymous ha atacat les webs governamentals per protestar contra la situació d’aquell país
(font: www.vilaweb.cat)

Tunísia viu uns dies de molta agitació, perquè la situació econòmica afecta els més joves. Mohamed Bouazizi, de vint-i-sis anys i llicenciat en informàtica, des que havia acabat la carrera no havia trobat feina i per això es dedicava a vendre fruita i verdura al carrer. Al desembre, la policia li va confiscar el carro perquè no tenia la llicència i ell, per protestar contra la seva situació econòmica, es va immolar a Sidi Bouzid. La mort del jove, dimarts a l'hospital, ha desencadenat els avalots més importants des que al-Abdine Ben Alí va arribar al poder, fa vint-i-tres anys. Milers d'advocats es van declarar ahir en vaga, en solidaritat amb les manifestacions de joves que protesten contra la manca de llocs de feina i les restriccions de les llibertats.

De moment, les protestes han costat la vida de quatre persones, incloent-hi la del jove immolat; dos més van morir de bala en una topada amb la policia i un altre es va suïcidar enfilant-se a una torre d'alta tensió.

Dimecres va començar un atac de pirates informàtics, reivindicat per Anonymous, que va paralitzar totes les webs de l'administració de Tunísia. Segons membres d’Anonymous, aquest atac vol cridar l’atenció de la comunitat i dels mitjans de comunicació internacionals sobre la situació de Tunísia. Especialment denuncien la censura del govern, que bloca webs de dissidents, Flickr i de qualsevol font que mencioni WikiLeaks.

L’atac, batejat amb el nom d'Operació Tunísia, ha consistit a blocar les pàgines del primer ministre, del mercat de valors i del principal proveïdor de DNS del país.